Professor de matemàtiques des de l’any 77, catedràtic des d’en fa 20, i alumne des dels 9 anys. Un calaix de sastre amb dades per ordenar, però sens dubte, tota una vida al Ribalta.
Juan Segura Gras va entrar al Ribalta, per primer cop, quan tenia 9 anys. Al llarg d’eixe curs, l’any que compliria els 10 anys havia de passar la prova d’ingrés, que constava d’un dictat, en el qual no es podien cometre més de 3 faltes ortogràfiques, una divisió de 3 xifres que havies de fer perfecta, i ja si això ho passaves, feies l’examen general de 10 preguntes.
Han passat anys, molts anys… i Juan continua entrant al Ribalta cada matí, des de fa més de 40 anys. Però ara ja com a professor. L’etapa d’alumne ha quedat enrere:
“Quan ingressaves, feies un batxillerat de 4 anys, i després venia la revàlida per entrar al batxillerat superior, que eren dos cursos més, i una altra revàlida d’eixos dos últims cursos. Jo vaig fer COU també, i si l’aprovaves, entraves a la Universitat directament, sense selectivitat. La selectivitat venia en el primer any, que estaves obligat a aprovar tot eixe primer curs. I ja després feies la carrera”. En el seu cas, la de Ciències Exactes.
Ens conta que dubtava entre si fer Enginyeria o Matemàtiques, però afirma que no és una persona creativa, per això es va decantar per aquesta última. De fet, assegura que totes les assignatures que va poder triar al llarg dels estudis universitaris, eren teòriques, que allò de les matemàtiques aplicades, no li anava tant.
Una volta va acabar d’estudiar, amb 21 anys, va tornar al Ribalta. Però esta volta seria per a treballar. Tornar a l’institut on feia tan sols uns anys que acabava d’estudiar. Ara bé, després d’aquest any com a interí, Juan va aprovar l’oposició i se’n va anar a Amposta a treballar. Allí li donaren la plaça. Allí fou l’únic lloc on Juan ha treballat fora d’aquest institut que l’ha vist créixer. Un any a Amposta i torna al Ribalta, però esta volta ja seria per a sempre. Així, des dels 23 anys ací ha estat de professor. I ací es jubilarà.
Quan parles amb ell sempre conta anècdotes i “maleses” que ha vist fer-se entre aquestes parets que ara ens envolten. Conta els canvis que ha sofrit l’edifici. Conta l’evolució del tracte entre professorat i alumnat. Conta tantes coses que l’hora que comparteixes amb ell de guàrdia, et passa volant.
En una d’aquelles històries, anècdotes o maleses, com vulgueu dir-li, Juan recorda quan les aules encara tenien tarima de fusta perquè el professor estiguera en alt. I un dia, jugant que no jugant, un company va tirar un misto entre fusta i fusta de l’entarimat i es va prendre foc. També recorda amb uns ulls de xiquet il·lusionat i divertit quan van desmuntar els vint escriptoris de fusta doble el darrer dia de classe. Ara bé, el somriure innocent es converteix en rialla agosarada quan acaba la història: per a recollir les notes, els pares havien de pagar la desfeta. “Sempre hi havia represàlies” i els tocava pagar les factures del que trencaven. “Si et portaves malament, els professors fins i tot et pegaven”.
Juan deixa la capital de la Plana per anar a València. Pertany a la 7a promoció de la llicenciatura de Matemàtiques en la Universitat de València, quan la facultat encara estava a l’Avinguda del Mar, l’actual Blasco Ibáñez (“encara està l’observatori!”, exclama amb enyorança). Allí va viure un moment intens políticament parlant i com a adolescent, guarda vivències que a poc a poc, va contant-nos als companys i que ens mostren com s’ha anat forjant al llarg dels anys.
Assegura que des dels dotze anys ja volia estudiar Matemàtiques; el que no s’imaginava és que acabaria treballant com a professor. Però en aquella època era tot molt complicat…: “Vaig tindre l’oportunitat de treballar en l’Autónoma de Madrid, però pagaven 25.000 pessetes durant cinc anys per a fer la tesi doctoral. Jo vaig entrar ací a l’institut eixe mateix any cobrant-ne 50.000 com a interí… sense haver de pagar allotjament ni res!”
Així és com Juan va decidir que aquesta seria la seua professió i així és com comença a escriure la primera pàgina d’un professor que ha fet història al Ribalta. Més de 40 anys, matí rere matí, ensenyant nombres i fórmules a un munt de generacions, en les aules on un dia, Juan estava assegut també com a alumne. Recorda en nombroses ocasions Rosa Martí, catedràtica i directora, com li va dir quan va entrar ací a treballar: “pasa Juan, que esta es tu casa”.
Si tenia nou anys quan va començar com a alumne el seu pas per aquest edifici, i 23 anys quan va començar com a professor, en tenia 30 quan va començar a formar part de l’equip directiu, com a secretari, etapa que va durar al llarg de tres legislatures.
Però Juan, a més a més, mostra eixa vida tan intensa i interessant que ha viscut entre aquests murs quan parla de la seua experiència com a professor de la presó. En aquesta tasca porta al voltant de vuit o nou anys. “En la presó, el més bonic és l’estima que et tenen. Arriba el principi de curs i t’abracen. Això és el més agradable d’aquesta feina: quan arribes en setembre i aquella gent que ha fet maleses t’abraça. Sr. Juan ya estamos aquí. Ens tenen una gran estima. És una presó d’alta seguretat i tenen un control molt estricte, per la qual cosa per a ells som l’única via d’escapada”.
Si parlem del pas del temps i de com ha canviat l’educació en aquests quaranta anys que porta com a docent, també té anècdotes per contar. Recorda quan els professors deien “burros” a l’alumnat, i ell no volia donar eixa imatge de professor distant, però de vegades no era fàcil. “Era complicat trobar els límits!”, ens confessa.
“Als qui hem viscut el BUP, açò de l’ESO ens ha cremat prou. El més trist de l’ensenyant és que l’alumnat no vulga aprendre. En Batxiller sí que es veu un poc d’interés però en l’ESO poc…”. De fet, afirma que fa anys que no dona classes a cursos com primers o segons. Prefereix els batxillers.
“Em jubile perquè les noves tecnologies ja em pillen major i cansat, i això ja ho passe als joves, que ells d’això en saben i en dominen més.” Així doncs, al llarg d’aquests vora 50 anys, s’acomiadarà del que ha estat sa casa el proper tres de setembre, quan es jubilarà i se n’anirà definitivament a la seua llar carregat d’experiències, d’anècdotes i de records.
Juan tanca l’entrevista però amb un to més melancòlic, treu els sentiments a flor de pell i canvia el seu to d’humor quan ens conta les maleses que feia com a alumne, o les històries dels seus “presos”, i s’acomiada afirmant que “a més a més, el Ribalta sempre ha sigut un institut que s’ha volgut molt, tant per als de dins com per a la gent que no hi pertanyia. Era més que un institut. I els que hem estat ací molts anys, doncs tenim eixe sentiment. El Ribalta és especial”.
Comments